Ptosi palpebral: causes i tractaments

11/03/2025

Quan es parla d’un "parpella caiguda", generalment es fa referència al fet que la pell de la parpella superior descansa de manera que cobreix, en part, les pestanyes. Això pot generar una sensació de pesadesa, reduir el camp visual o, simplement, resultar poc estètic. No obstant això, en molts casos, el que passa és que es presenta una ptosi de la parpella superior, és a dir, la parpella ha descendit i el seu extrem se situa en una posició massa baixa, cosa que pot donar una aparença somnolenta o distreta i, en ocasions, afectar significativament la visió.

La causa més habitual de la ptosi és l’envelliment (un procés involutiu), encara que l’ús de lents de contacte també és freqüent. A més, hi ha causes menys comunes, com ara lesions a la parpella degudes a tumors, cicatrius o malalties neurològiques o musculars.

Tractaments per a la ptosi palpebral

Com que en la majoria dels casos la ptosi es deu a l’envelliment, a l’ús prolongat de lents de contacte o és d’origen innat, la solució habitual és de caràcter quirúrgic. En casos lleus de micro ptosi, es podria considerar el tractament amb toxines botulíniques, tot i que els seus efectes són temporals. L’enfocament quirúrgic varia segons les característiques de cada pacient. A continuació, s’exposen les tècniques que utilitzem amb més freqüència en la nostra pràctica actual:

1. Abordatge intern per a micro o mini ptosi

Si una o ambdues parpelles estan lleugerament deprimides, en moltes ocasions es poden corregir mitjançant un abordatge intern, sense necessitat de fer una incisió a la pell. Sota anestèsia local, s’elimina una petita quantitat de teixit de l’interior de la parpella; en cas de col·locar-se sutura, aquesta es retira aproximadament a la setmana. Avui dia, especialment quan la correcció de la ptosi es combina amb una blefaroplàstia per eliminar l’excés de pell a les parpelles superiors, se sol fer la cirurgia sense utilitzar sutures, la qual cosa redueix el temps operatori i evita possibles irritacions corneals, encara que l’efecte final s’apreciï de manera una mica més gradual.

2. Reparació del múscul elevador

En casos de ptosi més marcada, és necessari intervenir sobre el múscul elevador de la parpella superior. Durant aquest procediment, es plega i reubica tant el múscul com el seu tendó en la seva posició original, corregint així la caiguda de la parpella. Aquest procediment també es pot realitzar mitjançant un abordatge posterior, conegut com a "avanç de la línia blanca" o "reinserció posterior de l’elevador", cosa que resulta particularment adequada en pacients joves amb bona funció muscular i quan no és necessari eliminar excés de pell, evitant incisions externes.

3. Tractament en ptosi congènita

Per a la ptosi congènita, l’opció de primera elecció és la resecció de l’elevador. En aquest cas, s’opera el múscul elevador de la parpella superior i es procedeix a resecar-lo (o escurçar-lo) abans de reinsertar-lo. Si la funció muscular és insuficient i el nen presenta dificultats per utilitzar adequadament l’ull (ja que està parcialment cobert per la parpella), es recorre a una cirurgia de suspensió de la cella per crear una nova connexió i prevenir el desenvolupament d’un ull gandul.

Importància del diagnòstic adequat

El missatge clau és que qualsevol pacient que consideri una cirurgia estètica de parpelles ha de buscar assessorament professional per descartar la presència d’una ptosi subjacent. Si no s’identifica i es corregeix en la intervenció inicial, el resultat final podria no complir amb les expectatives.

Dr. Rob van der Veen, oftalmòleg del Centre d’Oftalmologia Barraquer