Amb els ulls en la síndrome de Down

18/05/2016

La síndrome de Down constitueix la causa més freqüent de retard mental. Segons les estadístiques, aproximadament un nen de cada 350 es pot veure afectat en mares de 35 anys i un de cada 100 en les de 40. De manera general, es podrien apuntar una sèrie d'alteracions característiques d'aquesta discapacitat, com són les cardíaques, les flacciditat muscular, o les anomalies corporals i facials que solen acompanyar aquest trastorn genètic.

D'altra banda s'associa a altres processos com la leucèmia, l'hipotiroïdisme, alteracions hipofisàries i diabetis mellitus, entre d'altres. A nivell ocular la majoria dels pacients mostren anormalitats (fins al 69% dels casos).

La més freqüent és l'estretor de les esquerdes palpebrals, és a dir, de l'espai entre la parpella superior i i inferior. També és freqüent que els pacients pateixin de blefaritis, és a dir, d'una patologia que succeeix a nivell de la vora de la parpella i de les pestanyes, on trobem un excés de producció greix i infeccions. Aquesta situació es pot tractar i de fet és molt recomanable fer-ho ja que així s'eviten les alteracions que provoca el fregament ocular produït per la picor existent a la zona. És possible que aquesta situació sigui una de les causes de l'augment en la incidència de queratocon (deformació de la còrnia amb un patró característic). Una altra alteració comú resulta l'aparició de cataractes de forma prematura.

Gairebé un 90% dels pacients tenen el color dels ulls blau o gris clar. Les capacitats visuals són superiors a les auditives, i la seva capacitat comprensiva és superior a la d'expressió. Tot i que el llenguatge sol ser escàs i apareix amb cert retard, compensen les seves deficiències verbals amb aptituds més desenvolupades en el camp del llenguatge no verbal, com el contacte visual, el somriure social o l'ocupació de senyals per fer-se entendre.

Davant de qualsevol diagnòstic de síndrome de Down, l'actuació primerenca és fonamental en tots els aspectes. L'estímul adequat es presenta vital per al correcte desenvolupament de les capacitats motrius, cognitives, emocionals i adaptatives dels afectats. Intentar ensenyar a llegir, per exemple, a un nen amb aquesta síndrome utilitzant mètodes convencionals pot esdevenir una tasca molt difícil, si no es té en compte la superior capacitat visual que els caracteritza. Per això s'han de detectar com més aviat aquelles anomalies oculars i tractar-les per a una millor adaptació, permetent amb això una autonomia suficient com per treballar, viure en parella o desenvolupar habilitats artístiques.